Els madrigals de monteverdi (V)

Els madrigals de Monteverdi, catàleg imprescindible dins la història de la música, representen la culminació d'un gènere, però en la seva evolució també encarnen el naixement d'un altre gènere nou: l'òpera.

Agrupats en nou llibres i publicats entre el 1587 i el 1651, continuem aquest esplèndid viatge per aquest corpus entès com un exercici de protoòpera i un teatre de les emocions.

Amb aquest quart llibre, publicat a Venècia l'any 1603 (després d'onze anys de treball) i dedicat al Duc de Ferrara, Alfonso II d'Este, el compositor volia traslladar-se a la cort de Ferrara, una de les més refinades de tota Europa. El tercer llibre escrit per Màntua, malgrat l'èxit, no li va permetre un major reconeixement. La mort del Duc va frustrar els seus plans. 

A partir de textos de Gian Battista Guarini, Ottavio Rinuccini i Giovanni Boccaccio, Monteverdi crea un recull ambiciós i innovador on comença a visualitzar-se l'estil declamat, que anirà desenvolupant-se.  

Idiomàticament presenten un llenguatge molt més audaç i renovador del gènere, que està ple de jocs harmònics agosarats. Monteverdi va dotar la música d'un gust pel detall naturalista i per la realitat sensible.

Rinaldo Alessandrini, director, clavecinista i una autèntica autoritat en el compositor, serà el guia en els camins d'aquest fascinant i frondós univers ple de miniatures precioses. La paraula, la música, la declamació o l'estil concitato ens situaran davant de les primeres temptatives de representar les passions humanes mitjançant text i harmonia.